EL PERDÓ

En Marcel anava congelat. Era una nit d'hivern d'aquelles no molt fosques, però sí verdosa.

Estaven tots els fanals apagats menys un a l'horitzó del bosc on es dirigia. Era al costat d'un arbre gegant, el més gran. Va accelerar i en menys d'un minut ja estava allà. Va agafar la pala que portava i va cavar amb totes les seves forces. Als fons, hi havia un paper. El va agafar i va veure que era una carta, la que ell buscava.

Tot ho havia iniciat feia un any l'avi d'en Marcel. Volia viure una nova vida i es va fugar però li va dir que l'escriuria i que el dia 31 de desembre del 1999 a les 23:59 trobaria una carta seva. En Marcel va llegir la carta, de l’emoció va plorar i es va adonar que l'amor d'un avi. per moltes ximpleries que faci, mai es perd.

Dos dies més tard, va tornar l'avi demanant-li perdó a tota la família per les seves accions.

Joel Jiménez Valverde

EL PROBLEMA I LA SOLUCIÓ

Avui estic tornant del col·legi i estic pensant en la sortida amb les meves amigues al cinema. Quan arribo, li pregunto al meu pare si hi puc anar i em diu:

- No. No te'n recordes que vas prometre que cuidaries del teu germà; va dir amb veu greu i seria.

- Se m'ha oblidat! Però no pots contractar una cangur?

- No dóna temps. Ara he de sortir amb la mare .

- D'acord. Adéu.

Se'n van anar, i de cop i volta se'm va ocórrer portar el meu germà amb mi. Perquè no digués res, li he donat un gelat, però em va dir que juguem amb el trencaclosques que li han regalat. He intentat ajudar-lo a muntar-lo, però m’ha dit que no, que ell ja sap fer-lo. No era veritat. Les meves amigues m'han enviat un wasap en què em deien si hi aniria i els he dit que no. M'han respost:

- Quina llàstima!

- Ho sé. He de cuidar el meu germà. Adéu!

- Adéu

Al col·legi les meves amigues m'han dit que no van poder anar-hi. Quina casualitat!

Ángel Helbingens Rodríguez,

EN MARCEL I EL SOMNI

• Saps què?
• No, digues-me.
• He tingut un somni molt estrany. Vols que te l’expliqui?
• D'acord.

Era el 31 de desembre del 1999 i la mare del Marcel l'havia donat una carta del seu difunt avi. La carta deia:

 “Estimat nét,  suposo que avui és 31 de desembre el 99 i que ja has fer 24 anys. T'he de dir una cosa molt important. Quan anava a la mili, els meus amics i jo vam proposar un acord. Aquest acord consistia en el fet que en una caixa poséssim coses personals, i que després l'últim que quedés viu agafaria totes les caixes. Jo vaig decidir deixar la meva en el lloc on estava perquè algun dia  la teva mare o tu la trobéssiu. Han passat uns anys d'això i t'elegeixo perquè heretis totes les coses dels nostres avantpassats. Però això no serà tan fàcil. Et deixo unes pistes que has de seguir per trobar-la.

 

Petons,

 

El teu avi”.

 

Va seguir totes les pistes que li deia aquest paper. Finalment va arribar a aquella caixa i la va obrir, però...

 

3, 2 , 1... Ringggg. Va començar a sonar el despertador!

• No em diguis!
• Sí. Em va fer molta ràbia perquè volia saber què contenia aquella caixa  tan important.

 

Alba Cortés Lara

UN BON TRESOR

En Joan, l’avi d'en Marcel, un noi de 24 anys, va morir per una malaltia molt greu el 31 de desembre del 1999. La hi van diagnosticar el dia 30 de novembre del 1998.

Era el dia 31 de desembre de l’any 1999 i en Marcel estava a casa. Acabava d’arribar de la universitat. Anava a dinar quan de sobte li enlluernava una llum des de la finestra. Va veure que brillava amb intensitat i va sentir curiositat. Va baixar els quatre esglaons .... –són les 3 he de dina!! – Va dir i va pujar corrents i va fer-se el seu dinar. Quan va acabar de menjar ja eren les 16:00 i aquell dia venien a sopar la seva família. S’havia de donar pressa ...i novament li enlluernava la llum. Va voler  baixar però no podia. Era tard i s’havia d’arreglar.

En acabar. va venir la família. Van passar una llarga estona. Ja eren les 10:30 i faltava una hora i mitja per Cap d’any, quan en un tres i no res va caure l’avi d’en Marcel a terra. El noi va quedar sorprès. No pensava que fos res greu però  van anar a l’hospital .

A les 23:00 va obrir els ulls el seu avi i el primer que va veure era en Marcel plorant. –Marcel no ploris, l’únic que vull és que vagis al bosc de costat de casa i trobaràs una llum segueix-la, segueix-la ... –va dir-li el seu avi. Va tornar a tancar els ulls. En Marcel li va fer un petó i va anar a buscar la llum...

Aleshores va trobar la llum, la va seguir i... va trobar un arbre. Als seus peus va trobar la carta. La seva mare li va trucar. Eren les 23:29 i ell va pensar el pitjor

- Fill, el teu avi ha mort –la mare va dir-li amb to trist.

Va penjar i va pensar que la carta era l’ultima cosa que li quedava d’ell i que la llegiria.

“Estimat nét,

Volia dir-te que t’estimo, ets la meva il·lusió, el meu cor, m’has fet molt feliç durant tots aquests anys .

La vida sempre acaba en alguna ocasió i per si un cas vaig redactar aquesta carta.

No vull que et posis trist perquè jo sempre et tindré al meu cor i estaré amb tu sempre. Estava fart de no veure la teva àvia i ara podré gaudir d’ella. Estaré bé en el lloc on estigui, així que no et preocupis. La meva anima sempre estarà amb tu.

Petons del teu avi Joan”.

En Marcel va estar trist per una banda i tranquil per una altra. Va guardar la carta com si fos un tresor.

Xènia Verdejo Pérez

XIMI I L’AMO

El 7 de gener del 2014 el gat Ximi estava abandonat al carrer. Però un dia un home que es deia Ramon, alt ,bastant jove i bastant prim, va acollir-lo. Era bastant maldestre perquè era un gat del carrer. A la nit, es va escapar i es va trobar amb un altre gat del carrer. Aquest el va esgarrapar l’ull i se’n va anar per les clavegueres .

Al dia següent, se’l va trobar davant de la porta d'un poble que es deia Ronbick. La gent d'allà era molt agressiva amb els animals. Quan el van veure, el volien atrapar per fer-lo fora d'aquella zona. Hi havia un home molt comprensiu amb els animals. Era gras i baix. Es deia Jorge i el va acollir durant tres dies. L’últim dia van descobrir que tenia el gat amagat i el van obligar a marxar a un altre lloc l’animalet.

Quan van arribar a casa de la mare d'en Jorge, aquesta els va acollir. La família estava formada per dues filles, la Marta i la Sara. Una era alta, de 15 anys, i l'altra era molt llesta i molt baixeta.

Després de 3 anys, el mateix dia 7 de gener, però de 2017, un carter va picar a la porta. En Ximi el va reconèixer. Aleshores, el carter va dir: “Ximi?” El gatet va anar-hi corrents i van fer-se una abraçada molt forta. La família d'en Jorge li va preguntar si coneixia el felí.  En Ramon va respondre: “Doncs clar! “Era el meu gat fa 3 anys”. Al principi no s'ho creien, però el carter va dir que els ho demostraria per una cicatriu que el gat tenia a l’ull. Se l’havia fet un gat que el va atacar. En Ximi va fer que sí amb el cap.

Al final la família va decidir donar-l’hi i van viure tots feliços i contents.

Xavier Madueño Valenzuela

EL MAPA DEL TRESOR

-  I així és com acaba la meva història- va dir en Marcel. Tots els seus amics van aplaudir-lo, com si fos un superheroi, i ell es va sentir especial. Però aquell sentiment va acabar ràpid, perquè va arribar la Mariona, una nena de la seva classe, corrents, i li va preguntar si podia tornar a explicar la història, i ell, encantat, va començar a explicar:

- El meu avi estava a punt de morir-se a l'hospital, quan, de sobte, li va dir als meus pares que em volia veure. Ells, molt obedients, van anar a buscar-me i quan vaig arribar a l’hospital, vaig veure que el meu avi tenia un paper a la mà. Em va dir que l’agafés i el mirés atentament. Tot seguit es va morir. Jo vaig agafar el paper i vaig començar a mirar-lo atentament. Era un mapa, i segons els meus càlculs, em portava a un arbre del bosc.

Vaig sortir de l’hospital i vaig anar directament cap a l’arbre que creia que era, i, efectivament, hi  havia una carta que posava: “ Per al Marcel”. La vaig agafar i vaig començar a llegir. Em deia que m’estimava molt i que no deixés que ningú s’interposés entre el meu somni i jo.  A sota de tot, em posava que havia fet això perquè sabia que m’agradaria molt i em volia treure un somriure.         

Laura Sanchís Alesina                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                

L'AVENTURA D'UN GAT

Era el 7 de gener del 2014. Jo, el gatet Ximi, em vaig perdre a les rebaixes per anar a veure una gateta molt maca que estava a la botiga d'animals. Vaig anar ràpid cap a ella a parlar, però se'n va haver d'anar amb la seva mestressa. Aleshores em vaig perdre i no vaig trobar el meu amo.

Vaig estar buscant-lo durant tot el dia, però se'n va anar sense mi. No vaig estar malament, però l'estranyava.

Vaig estar nit i part del matí tancat en el supermercat esperant el meu amo. Quan vaig obrir els ulls, vaig veure una ombra que era la seva. Jo, com estava adormit, em vaig espantar i vaig fugir. Quan em vaig desvetllar del tot, ja em trobava en el meu llitet.

Jhonn Sánchez Zambrano

L'ARBRE DELS SOMNIS

Ja feia dos anys que l'avi d'en Marcel, un noi atrevit, distret i a la vegada intel·ligent, havia mort. Quan en Vicens, el seu avi, va morir, es va posar molt trist. Però el que en Marcel no sabia era que havia amagat una carta per a ell a l'escorça d'un dels arbres del bosc de la Garrotxa, que estava situat a cent metres de casa. Quan en Marcel va complir els tretze anys, el seu pare li va dir que els seu avi tenia una sorpresa per a ell. El noi es va emocionar tant que se li van escapar, fins i tot, unes llàgrimes. Però el seu pare li va dir que, per trobar la sorpresa, hauria de resoldre una endevinalla que tenia escrita en un paper, que semblava antic. L'endevinalla era la següent:

'Sota l'ombra el trobaràs, i a la cuirassa miraràs.'

En Marcel va endevinar-ho de seguida: era l'escorça d'un arbre del bosc. Quan va arribar a l'entrada, es va trobar amb un paper que deia:

'Per posar-ho més fàcil, has de pensar-hi.'

A en Marcel no se li va acudir res més que seguir endavant, perquè aquell paper no li donava cap idea. Després de caminar un temps, es va trobar amb un altre paper però aquest era diferent als altres. Deia així:

'Si has arribat aquí, significa que ets llest. Una pista del teu amic vellet: La sorpresa la trobaràs, al més llunyà.'

Això significava que l'arbre que portava la carta era el que estava més llunyà de casa, i en Marcel ja sabia quin era. Era el més vell que quedava. Va anar corrents i quan hi va arribar, es va aturar de cop i volta. Tenia al davant l'arbre de la infància del seu avi. Era un arbre immens i robust. Va deduir que hi hauria un forat al faig, lloc on estaria la carta. Va trobar la carta i la va llegir. En Vicens, li explicava totes les històries que li havien passat i, al final s'acomiadava amb un:

'No deixis mai els teus somnis enrere.'

Va arribar tot content a casa. Quan es va fer gran, va fer-se caçatresors i va trobar moltes coses valuoses que van anar a parar al museu de la Garrotxa.  

Maria Arbiol Picón

LES REBAIXES I UN GATET PERSA

                      

Sóc un gatet persa. Un dia estava amb el meu amo i anàvem a les rebaixes, on hi havia un batibull, que es trobava al costat de la casa del meu amo. Quan hi vaig arribar, hi havia molta gent i soroll. El meu amo va sortir corrents, em va llençar del cistell on anava i no se’n va adonar. El vaig estar buscant tot el dia, i no el vaig trobar.

Un nen em va agafar i va preguntar a la seva mare:

“Em puc quedar aquest gatet?”

I la seva mare li va contestar:

“No, aquest gatet serà d’algú altre”

El nen em va deixar a terra i se´n va anar. Vaig sortir del batibull i em vaig anar a casa del meu amo. Vaig esgarrapar la porta per saber si ell hi era. Va obrir la porta i es va posar molt content. Li vaig saltar a sobre i em va abraçar.

                

Daniel Páez Martínez                       

EL MILLOR DISSABTE

Però, que et va passar l'altre dia al col·le?

-Doncs que... -va començar a explicar-me la història.

-El divendres, vam fer un treball per a tutoria i al nostre grup ens va tocar anar a l'aula de Plàstica. Vam fer el treball i quan ja tocava anar-se'n, jo, sense adonar-me'n, em vaig deixar la motxilla a l'aula. Ho no vaig notar fins al dissabte. Així que vaig anar a buscar-la.

Ja a Secretaria, em van deixar passar i em vaig dirigir a l'aula. La porta estava oberta, però no hi havia ningú. Hi vaig entrar i vaig mirar al lloc on vam estar el dia anterior. La motxilla hi era al costat de la taula del final. Quan anava a agafar-la, vaig sentir el soroll d'una clau. Aleshores em vaig girar i vaig córrer cap a la porta. Estava tancada i vaig veure el profe allunyant-se. Vaig posar cara de sorprès.- Vaig picar a la porta un temps, ningú venia... Vaig cridar fort i ningú obria aquella porta.

Es feia de nit i no m’obrien. No portava el mòbil damunt, per tant no podia trucar, no sabia què fer. Vaig obrir la finestra, pensant que em quedaria allà fins al dilluns. En aquell moment vaig veure que passava el meu amic Gerard. Me’l vaig quedar mirant, vaig reaccionar i li vaig cridar per la finestra... “Gerard! Estic aquí dalt, tancat a l’aula de Plàstica! Si us plau treu-me d’aquí!” Al final en Gerard va trucar als meus pares i em van treure d’allà.

Ostres, noi, quina tarda no?

-Sí, va ser un cap de setmana bastant mogut, però... vaig recuperar la meva motxilla!

Natalia Torres Velásquez

EL PACTE

Era el 21 de gener del 2015 a les 21:00. La meva germana, la, Carla volia anar al cine amb les seves amigues. Jo no volia anar-hi. M'estimava més quedar-me muntant el meu trencaclosques.

La meva germana es va a posar a plorar i es va enfadar amb mi perquè ella volia anar al cinema, però com m'havia de cuidar, si jo no anava ella tampoc. Va intentar convèncer-me, em va dir que si hi anava, després aniríem al Mc Donals i al Chiquipark. Jo volia muntar el meu trencaclosques, però era molt el que em va oferir.

Al final vam anar al cinema, al Mc Donals i al Chiquipark. Ens ho vam  passar molt bé amb la Carla i els seus amics.

Quan en vam tornar, em vaig posar a muntar el trencaclosques.

Jhon Sánchez Zambrano

SI TOT ACABA BÉ...

Estaves arribant a la porta de la classe quan, de sobte, vas trobar el que havies estat buscant durant tot aquell matí. Tot et va succeir quan s'acabaven les classes i tu i tots anàveu a sortir ja del col·legi per anar cap a casa.

Tots estàveu entusiasmats, però tenies moltes ganes d'anar al lavabo de qualsevol manera que fos possible. Després d'haver estat demanant a molts professors perquè et deixessin anar-hi, el de català et va deixar. Va anar amb tu per obrir-te la porta i així poder entrar-hi. Et va dir que la tanquessis en acabar.

Tot t'anava com ho havies pensat. Vas anar a classe teva per agafar la motxilla i també organitzar la taula, ja que seria un cap de setmana llarg perquè agafava dos dies de vacances, el dilluns i el dimarts. Quan ja vas acabar d'organitzar-la no hi havia ningú a classe. Vas anar al lloc on hi eren les jaquetes i vas agafar-ne la teva. N'hi havia unes més, però no comprenies per què hi eren penjades si tots se n'havien anat. Vas suposar que s'havien oblidat. Bé, doncs, hi eres sol i vas prendre la teva jaqueta. Just quan la tenies, un professor va passar i va tancar la porta amb clau. No te'n vas adonar fins que vas anar a obrir-la. Vas colpejar la porta per si algú t'escoltava, però era inútil.

Començava a passar el temps i ningú passava tant a prop com per adonar-se'n que estaves demanat ajut. Et vas donar per vençut i et vas seure a la cadira més propera. Desprès d'una bona estona, et vas adonar que la porta que comunicava amb les altres aules era oberta. La teva esperança va augmentar de cop. Et vas dirigir cap a la porta i la vas obrir. Ja dins, vas començar a buscar algun objecte o clau que t'ajudés a sortir i finalment el vas trobar.

Així va ser la teva experiència tan particular. Però el que compta és que vas poder sortir de l'escola i poder gaudir aquells quatre dies.

Pau Diomedes Fontdevila García

PER A TOT HI HA SOLUCIONS!

Hola! Sóc la Carla, una noia de 12 anys. Tinc un germà de 8 anys, en Martí. Avui les meves amigues m’han dit que aquest cap de setmana anirien al cinema a veure la pel·lícula que s’estrena aquest divendres i si volia anar amb elles. Jo he acceptat rotundament.

Quan he arribat a casa, volia comentar als pares que aniria al cinema amb les meves amigues, però m’han dit que no hi puc anar perquè he de cuidar del meu germà, ja que ells no estaran a casa en tot el cap de setmana. Quan parlo amb el Martí li dic que he de anar al cinema, que ell podria anar a casa d’algú, però no vol. Diu que el que vol es que jo jugui amb ell al trencaclosques que li va regalar l’àvia.

Tinc una solució! Trucaré a la meva tieta perquè es quedi amb el meu germà mentre jo estic al cinema. Després aniré a casa i jugaré amb ell al trencaclosques perquè és el que ell volia.

 Nerea Herrador Fernández

GRÀCIES A TU, AVI

 

3, 2, ''ALARMA DESCONNECTADA'' .

 

- Hola. Tu ets en Marcel?

- Sí sóc jo, suposo que veniu per la bomba?

- Sí, és clar. Sóc el policia Carles i el meu company és en  Dani. Explica’ns tot el que ha passat, si us plau.

- D'acord.

Ja portava més de dues hores buscant aquella carta del meu avi. Segurament estareu pensant que quina carta. El meu avi, abans de morir em va donar un sobre. Em va dir que no l'obris fins al 31 de desembre de 1999. Com que ja era el dia la vaig obrir i m’hi vaig trobar això.

Hola, estimat nét:

No sé com ets, perquè no sé si tindré fills, però jo l’escric per si de cas. Estem a la Guerra Civil Espanyola i estem perdent. Has de buscar al bosc de la Garrotxa una carta que et dirà una cosa i hauràs de fer tot el possible per impedir-ho.

Molts petons.

El teu avi Joaquim.

En llegir aquesta carta, tenia la curiositat de saber què era el que el meu avi m'havia confiat. Em va costar molt trobar la carta, però al final la vaig trobar. Deia una cosa així:

Hola. Sóc una altra vegada jo,

Abans de les 12 campanades per passar de segle hauràs d'aturar una bomba per poder passar a l’any 2000 o si no es repetiran tots els fets del segle XX i nosaltres els patirem una i altra vegada perquè ens recordarem; és a dir, ens quedarem atrapats en el temps. És a dir CORRRE. ( Aquesta bomba està posada pels nostres enemics, per guanyar una i altra vegada.) La bomba és al centre de la plaça.

El teu estimat avi,

JOAQUIM.

Vaig anar corrents a la plaça i ja estaven sonant les últimes tres campanades, vaig córrer el màxim possible i ....

3, 2, ''ALARMA DESCONECTADA'' .

 

Raquel Millán Calvo

ANAR AL CINEMA O JUGAR AL TRENCACLOSQUES?

Feia ja una setmana les meves amigues i jo havíem planejat fer una sortida al cinema. Anàvem a veure "LA OUIJA". Ens feia molta il·lusió, ja que les nostres mare ens havien deixat sortir pel centre de Barcelona.

Per fi havia arribat el dia (21 de gener del 2015). M'havia llevat molt contenta. Ma mare era a la cuina, i va cridar “Carla vine, que jo i el teu pare hem de parlar amb tu”. Hi vaig anar de seguida. Creia que m'anaven a dir alguna cosa que em faria ràbia, i així va ser. Em van dir que s'havien d'anar  a casa d'en Marcel, el meu cosí petit, i que per tant no podia anar al cinema perquè si no el meu germà Martí, que té vuit anys, es quedaria sol. Em vaig enfadar moltíssim. No hi havia dret!

Se'n van anar i em vaig quedar sola amb la meu germà i el seu trencaclosques. No sabia què fer, si jugar-hi amb el meu germà o anar al cinema amb les meves amigues. Finalment vaig decidir quedar-me amb el Martí. Tot seguit vaig trucar a les meves amigues i vaig explicar-los tot el que m'havia passat. Ho van comprendre i vam proposar anar-hi un altre dia. 

Al final m'ho vaig passar mot bé amb el meu germà.                                                                                                                       

La família abans que tot.

Alba Cortés Lara

NIT AL COL•LEGI DOS

Però al final vas sortir i ho podràs contar. Aquell era el catorze de gener. Tu, de nom Rubén, vas quedar-te a la Biblioteca a fer deures amb la teva germana, de divuit anys, la Carla. Ella et va dir que se'n volia anar a casa, però tu no. La teva germana es va enfadar i et va deixar tot sol a la Biblioteca, fent els deures de Taller de creació.

No et vas adonar del temps i, quan després de quatre hores vas mirar el rellotge, vas veure que eren les onze de la nit. Vas intentar sortir de totes totes, però el col·legi estava tancat a pany i forrellat.

Mentre anaves cap a la cuina, vas veure una porta oberta, però just dos segons abans que sortissis es va tancar per culpa del vent. Com la teva germana veia que no arribaves a casa, va trucar a la policia i en quaranta-cinc minuts vas poder sortir del col·legi.

Al final, com tothom pot apreciar, ho vas poder contar.

Rubén Sánchez Flores

XIMI, EL GATET

Hola! Em dic  Ximi i sóc un gatet persa. Visc a Girona i ara us contaré la meva història.

Era a casa meva amb la meva propietària i de sobte va passar això !  Van trucar a la porta i, com nosaltres esperaven, era ell,  UN ALTRE GAT!!! Com era això possible !? Però... ja estava fet. Jo pensava que m'anaven a substituir i ho vaig decidir: em vaig escapar a mitja nit.

El dia següent els meus propietaris no es van adonar perquè hi eren amb el nou gat. Així que jo em vaig anar més lluny. Em van trobar uns senyors preguntant-se de qui era. Així que em van agafar i vaig passar molts mesos amb ells. però... I la meva propietària, encara em recordarà? I jo? Encara l'estimo?  Si no m'hagués escapat, seria feliç?

Tot això ja no té respostes, perquè... en fi, ja no hi és.

Fàtima Luciana Razurí González

O2

Ho comences a veure tot borrós, et falta l'aire. Amb el teu últim esforç trenques el vidre. Tornes a respirar.

Rrrrrriiiiiiiiiiiinnnnnnnnnggggggggg!!!!!

- Oh! Vinga ja! Estava a punt d'acabar el treball de mates, ara tindre deures! - Dius.

Has deixat els deures a la sala d'informàtica i hauràs d'anar a buscar-los... Baixes corrents al pis de baix i intentes obrir la porta d'informàtica. No pots. Li demanes a l'Emili si et pot obrir i ho fa. En surts corrents. Comences a buscar els teus deures entre els ordinadors i aleshores els trobes. Han passat com 6 minuts, així que comences a córrer perquè no et tanquin... Plam!!! Als nassos!! Et tanquen la porta just quan hi arribes. Comences a tenir molta por. Que faràs ara? No pot ser! I, a més, divendres...

30 hores

Te'n vas a la cuina, et menges una salsitxa crua i unes patates fregides de bossa i te'n vas a dormir al gimnàs sobre un matalàs d'Educació Física. Comences a dormir...

17 hores

Et despertes i gairebé sense obrir els ulls vas a la cuina a menjar-te alguna cosa (un pastís de postres del dijous) i després et clapes una mica més...

10 hores

Has dormit com una morsa i gairebé és migdia, així que et fas una sopeta d'allò més bona (no és perquè l'hagis feta tu, però està exquisida) i te la menges amb moltes ganes. Ets un mandrós, així que t'estires i fas la migdiada.

120 minuts

Et despertes entre marejat i cansat i t'adones que a fora fa una rasca important.

Apuges la calefacció  uns 10º, però els radiadors comencen a petar i a cremar.

Te'n vas a la sala d'informàtica i jugues a un joc que es diu "El sopor de los bobillos i la conquista d'Ardor" durant molt...

30 minuts

De cop et tremola la visió i deixes de jugar-hi. Et costa respirar i comences a panteixar.

Estàs gastant tot l'aire de l'edifici i has tancat hermèticament, així que intentes trencar el cristall.

10 minuts

Ho comences a veure tot borrós, et falta l'aire. Amb el teu últim esforç, trenques el vidre. Tornes a respirar.

Roc Feliu Gómez

EL PERSA ÉS LA PRESA

Tot comença en un dia més a la ciutat de Barcelona. Com sempre em llevo aviat, per sortir al “lloc on es veuen totes les cases de Barcelona”. He escoltat als humans anomenar-lo “Blacó” o “Bacó” o alguna cosa així. Observo, observo les cases, observo els arbres de Nadal i els pessebres que encara són allà, observo els pocs transports que hi ha als carrers, observo tots els animals que passen els dies de fred en els carrers, sols; però, sobre tot, observo l’aigua blanca i solida que cau del cel. M’apropo per intentar agafar alguna i... ensopego!

Sort que visc a uns cinc metres del terra, perquè si no... No seria viu! Camino per enllà, una mica desorientat, fins que m’adono que m’he perdut. Em poso tant nerviós que em desmaio.

Em llevo de nou. Ara sí que hi ha humans pels carrers. Camino fins que trobo un edifici rodó amb moltes llums i gent entrant-hi i sortint-ne, i penso: "Si en surt i hi  entra tanta gent, ha d'haver-hi alguna cosa divertida".

En entrar miro el lloc més meravellós que he vist en la meva curta, però no finalitzada, vida. Llums nadalenques, un arbre gegant al mig del gran terreny tancat, objectes i menjars humans... Finalment m’assabento del més important... M’he perdut!

Em poso a córrer per tot el recinte, saltant, girant, corrent i passant per sota els peus dels homes, dones, nens i nenes. De sobte trobo una cara coneguda, massa coneguda... És en Matt, el millor amic de l’amo Randal. Està amb la seva xicota, la Sally, comprant aquell nèctar que els agrada tant.

Ell em veu i m’agafa, m’acaricia i hem diu que l’amo estava molt preocupat. Em porta a casa. on l’amo m’abraça. Des d’aquest dia no m’aproparé més als barrots del blacó de casa, o era bacó? No importa.

Alan Pons Pérez

PERDRE EL TEMPS?

Tu pensaves que el proper cap de setmana et donaria el regal d’aniversari, però crec que ho necessites ja.  Agafa’l, és un rellotge, perquè mai més et torni a passar el mateix. Així podràs controlar el temps que necessites per realitzar qualsevol treball o estudiar a la biblioteca del col·legi i mai més t’hi tornaràs a quedar tancat.

Em vas trucar per anar a la biblioteca, però té’n vas anar sol i penedit. Et vaig trucar i et vaig deixar un missatge. No sé si el vas llegir. Deia: “ Hola, Carles, És la segona vegada que et truco i ja t'he deixat dos missatges al mòbil, suposo que ets a la biblioteca per acabar el treball de Natura i estudiant per l'examen del dilluns de Català. Recorda que a les sis tanquen la biblioteca. Jo me'n vaig a casa. Si vols, em truques i repassem junts el tema. Un petó”.

Després de varies hores no em trucaves. Vaig telefonar als teus pares, que em van dir que es pensaven que havies anat a fer el treball amb en Joan, però els vaig explicar que havies anat a la biblioteca a acabar un treball de Natura i  estudiar per a l’examen.

Tu continuaves estudiant a la biblioteca del col·legi Sant Gabriel i, sense mirar l’hora al moment de recollir, et vas adonar que al teu voltant no hi havia ningú. Et vas aixecar i vas anar cap a la porta de sortida. Vas intentar obrir-la i en aquell instant et vas adonar de l´hora. La biblioteca havia tancat. Vas agafar el mòbil per trucar als teus pares, però no hi havia cobertura. Vas començar a cridar i després d’una estona per una de les finestres vas veure la senyora de la neteja. Fent gestos, vas cridar la seva atenció i va anar a buscar la directora que, per sort, encara era el Centre.

Quan la directora va obrir la porta, estaves tremolant, no saps si dels nervis o del fred que feia aquella tarda d’hivern.

Anna Terrones Carrillo

UNA VOLTA PER GIRONA

Estava estès al meu llitet, quan de sobte l’Albert, el meu amo, em diu que ens anem de rebaixes. Jo em pregunto què fa un gat a les rebaixes? Però bé... Resulta que anem per comprar-me roba, que a les rebaixes està a 5 euros. Arribem a la botiga i l'Albert em deixa a terra perquè diu que peso molt, beneiteries... Estic mirant una boleta de pèl a terra quan miro cap a dalt, només veig cames i cames.

Aleshores surto al carrer per veure si s’ha anat però no hi ha ningú. Després de caminar i caminar, em veig en un parc a la vora d'un riu, on trobo un altre gat que es diu Marcel. Després que parlem una estona resulta que estic a Palamós, un poble de Girona. Continuo caminant, i veig un estadi gegant, parlo amb un altre felí que es diu Manolo i em diu que és l’Estadi de Montilivi, el camp del Girona F.C. Pujo una muntanya que hi ha a 15 minuts i quan la baixo parlo amb un gat que es diu Fofo i em diu que aquest és el poble d’Olot, i em comenta que m'acompanyarà fins a dalt d'aquesta muntanya. És un volcà! Em quedo de pedra una estona i després de 30 segons torno a reaccionar, continuo caminant i arribo a una platja on pregunto a un altre gat que estava prenent el sol i em diu que això es Roses, que quan passi dos pobles més arribaré al meu poble, l’Escala, camino vint-i-cinc minuts i arribo a un poble bastant gran. Hi trobo un gat que es diu Misifú i m'informa que això és Figueres, on veig una torre vermella molt rara. El felí em diu que és l'honorable Museu de Dalí. És preciós. Continuo una miqueta, ja queda menys. Arribo a l'últim poble, on un gat molt amable que es diu Òscar, em xiuxiueja a cau d'orella que això és l’Estartit i que estic molt a prop. Em desplaço durant vint minuts i arribo a l'entrada del poble. Faig un esprint i arribo a casa meva, on el meu amo estava molt preocupat.

Em fa cinquanta petons i em diu que no em torni a perdre.

Abel Sevilla Molina