EL PERDÓ

En Marcel anava congelat. Era una nit d'hivern d'aquelles no molt fosques, però sí verdosa.

Estaven tots els fanals apagats menys un a l'horitzó del bosc on es dirigia. Era al costat d'un arbre gegant, el més gran. Va accelerar i en menys d'un minut ja estava allà. Va agafar la pala que portava i va cavar amb totes les seves forces. Als fons, hi havia un paper. El va agafar i va veure que era una carta, la que ell buscava.

Tot ho havia iniciat feia un any l'avi d'en Marcel. Volia viure una nova vida i es va fugar però li va dir que l'escriuria i que el dia 31 de desembre del 1999 a les 23:59 trobaria una carta seva. En Marcel va llegir la carta, de l’emoció va plorar i es va adonar que l'amor d'un avi. per moltes ximpleries que faci, mai es perd.

Dos dies més tard, va tornar l'avi demanant-li perdó a tota la família per les seves accions.

Joel Jiménez Valverde

EL PROBLEMA I LA SOLUCIÓ

Avui estic tornant del col·legi i estic pensant en la sortida amb les meves amigues al cinema. Quan arribo, li pregunto al meu pare si hi puc anar i em diu:

- No. No te'n recordes que vas prometre que cuidaries del teu germà; va dir amb veu greu i seria.

- Se m'ha oblidat! Però no pots contractar una cangur?

- No dóna temps. Ara he de sortir amb la mare .

- D'acord. Adéu.

Se'n van anar, i de cop i volta se'm va ocórrer portar el meu germà amb mi. Perquè no digués res, li he donat un gelat, però em va dir que juguem amb el trencaclosques que li han regalat. He intentat ajudar-lo a muntar-lo, però m’ha dit que no, que ell ja sap fer-lo. No era veritat. Les meves amigues m'han enviat un wasap en què em deien si hi aniria i els he dit que no. M'han respost:

- Quina llàstima!

- Ho sé. He de cuidar el meu germà. Adéu!

- Adéu

Al col·legi les meves amigues m'han dit que no van poder anar-hi. Quina casualitat!

Ángel Helbingens Rodríguez,

EN MARCEL I EL SOMNI

• Saps què?
• No, digues-me.
• He tingut un somni molt estrany. Vols que te l’expliqui?
• D'acord.

Era el 31 de desembre del 1999 i la mare del Marcel l'havia donat una carta del seu difunt avi. La carta deia:

 “Estimat nét,  suposo que avui és 31 de desembre el 99 i que ja has fer 24 anys. T'he de dir una cosa molt important. Quan anava a la mili, els meus amics i jo vam proposar un acord. Aquest acord consistia en el fet que en una caixa poséssim coses personals, i que després l'últim que quedés viu agafaria totes les caixes. Jo vaig decidir deixar la meva en el lloc on estava perquè algun dia  la teva mare o tu la trobéssiu. Han passat uns anys d'això i t'elegeixo perquè heretis totes les coses dels nostres avantpassats. Però això no serà tan fàcil. Et deixo unes pistes que has de seguir per trobar-la.

 

Petons,

 

El teu avi”.

 

Va seguir totes les pistes que li deia aquest paper. Finalment va arribar a aquella caixa i la va obrir, però...

 

3, 2 , 1... Ringggg. Va començar a sonar el despertador!

• No em diguis!
• Sí. Em va fer molta ràbia perquè volia saber què contenia aquella caixa  tan important.

 

Alba Cortés Lara