EL PERDÓ

En Marcel anava congelat. Era una nit d'hivern d'aquelles no molt fosques, però sí verdosa.

Estaven tots els fanals apagats menys un a l'horitzó del bosc on es dirigia. Era al costat d'un arbre gegant, el més gran. Va accelerar i en menys d'un minut ja estava allà. Va agafar la pala que portava i va cavar amb totes les seves forces. Als fons, hi havia un paper. El va agafar i va veure que era una carta, la que ell buscava.

Tot ho havia iniciat feia un any l'avi d'en Marcel. Volia viure una nova vida i es va fugar però li va dir que l'escriuria i que el dia 31 de desembre del 1999 a les 23:59 trobaria una carta seva. En Marcel va llegir la carta, de l’emoció va plorar i es va adonar que l'amor d'un avi. per moltes ximpleries que faci, mai es perd.

Dos dies més tard, va tornar l'avi demanant-li perdó a tota la família per les seves accions.

Joel Jiménez Valverde

EL PROBLEMA I LA SOLUCIÓ

Avui estic tornant del col·legi i estic pensant en la sortida amb les meves amigues al cinema. Quan arribo, li pregunto al meu pare si hi puc anar i em diu:

- No. No te'n recordes que vas prometre que cuidaries del teu germà; va dir amb veu greu i seria.

- Se m'ha oblidat! Però no pots contractar una cangur?

- No dóna temps. Ara he de sortir amb la mare .

- D'acord. Adéu.

Se'n van anar, i de cop i volta se'm va ocórrer portar el meu germà amb mi. Perquè no digués res, li he donat un gelat, però em va dir que juguem amb el trencaclosques que li han regalat. He intentat ajudar-lo a muntar-lo, però m’ha dit que no, que ell ja sap fer-lo. No era veritat. Les meves amigues m'han enviat un wasap en què em deien si hi aniria i els he dit que no. M'han respost:

- Quina llàstima!

- Ho sé. He de cuidar el meu germà. Adéu!

- Adéu

Al col·legi les meves amigues m'han dit que no van poder anar-hi. Quina casualitat!

Ángel Helbingens Rodríguez,

EN MARCEL I EL SOMNI

• Saps què?
• No, digues-me.
• He tingut un somni molt estrany. Vols que te l’expliqui?
• D'acord.

Era el 31 de desembre del 1999 i la mare del Marcel l'havia donat una carta del seu difunt avi. La carta deia:

 “Estimat nét,  suposo que avui és 31 de desembre el 99 i que ja has fer 24 anys. T'he de dir una cosa molt important. Quan anava a la mili, els meus amics i jo vam proposar un acord. Aquest acord consistia en el fet que en una caixa poséssim coses personals, i que després l'últim que quedés viu agafaria totes les caixes. Jo vaig decidir deixar la meva en el lloc on estava perquè algun dia  la teva mare o tu la trobéssiu. Han passat uns anys d'això i t'elegeixo perquè heretis totes les coses dels nostres avantpassats. Però això no serà tan fàcil. Et deixo unes pistes que has de seguir per trobar-la.

 

Petons,

 

El teu avi”.

 

Va seguir totes les pistes que li deia aquest paper. Finalment va arribar a aquella caixa i la va obrir, però...

 

3, 2 , 1... Ringggg. Va començar a sonar el despertador!

• No em diguis!
• Sí. Em va fer molta ràbia perquè volia saber què contenia aquella caixa  tan important.

 

Alba Cortés Lara

UN BON TRESOR

En Joan, l’avi d'en Marcel, un noi de 24 anys, va morir per una malaltia molt greu el 31 de desembre del 1999. La hi van diagnosticar el dia 30 de novembre del 1998.

Era el dia 31 de desembre de l’any 1999 i en Marcel estava a casa. Acabava d’arribar de la universitat. Anava a dinar quan de sobte li enlluernava una llum des de la finestra. Va veure que brillava amb intensitat i va sentir curiositat. Va baixar els quatre esglaons .... –són les 3 he de dina!! – Va dir i va pujar corrents i va fer-se el seu dinar. Quan va acabar de menjar ja eren les 16:00 i aquell dia venien a sopar la seva família. S’havia de donar pressa ...i novament li enlluernava la llum. Va voler  baixar però no podia. Era tard i s’havia d’arreglar.

En acabar. va venir la família. Van passar una llarga estona. Ja eren les 10:30 i faltava una hora i mitja per Cap d’any, quan en un tres i no res va caure l’avi d’en Marcel a terra. El noi va quedar sorprès. No pensava que fos res greu però  van anar a l’hospital .

A les 23:00 va obrir els ulls el seu avi i el primer que va veure era en Marcel plorant. –Marcel no ploris, l’únic que vull és que vagis al bosc de costat de casa i trobaràs una llum segueix-la, segueix-la ... –va dir-li el seu avi. Va tornar a tancar els ulls. En Marcel li va fer un petó i va anar a buscar la llum...

Aleshores va trobar la llum, la va seguir i... va trobar un arbre. Als seus peus va trobar la carta. La seva mare li va trucar. Eren les 23:29 i ell va pensar el pitjor

- Fill, el teu avi ha mort –la mare va dir-li amb to trist.

Va penjar i va pensar que la carta era l’ultima cosa que li quedava d’ell i que la llegiria.

“Estimat nét,

Volia dir-te que t’estimo, ets la meva il·lusió, el meu cor, m’has fet molt feliç durant tots aquests anys .

La vida sempre acaba en alguna ocasió i per si un cas vaig redactar aquesta carta.

No vull que et posis trist perquè jo sempre et tindré al meu cor i estaré amb tu sempre. Estava fart de no veure la teva àvia i ara podré gaudir d’ella. Estaré bé en el lloc on estigui, així que no et preocupis. La meva anima sempre estarà amb tu.

Petons del teu avi Joan”.

En Marcel va estar trist per una banda i tranquil per una altra. Va guardar la carta com si fos un tresor.

Xènia Verdejo Pérez

XIMI I L’AMO

El 7 de gener del 2014 el gat Ximi estava abandonat al carrer. Però un dia un home que es deia Ramon, alt ,bastant jove i bastant prim, va acollir-lo. Era bastant maldestre perquè era un gat del carrer. A la nit, es va escapar i es va trobar amb un altre gat del carrer. Aquest el va esgarrapar l’ull i se’n va anar per les clavegueres .

Al dia següent, se’l va trobar davant de la porta d'un poble que es deia Ronbick. La gent d'allà era molt agressiva amb els animals. Quan el van veure, el volien atrapar per fer-lo fora d'aquella zona. Hi havia un home molt comprensiu amb els animals. Era gras i baix. Es deia Jorge i el va acollir durant tres dies. L’últim dia van descobrir que tenia el gat amagat i el van obligar a marxar a un altre lloc l’animalet.

Quan van arribar a casa de la mare d'en Jorge, aquesta els va acollir. La família estava formada per dues filles, la Marta i la Sara. Una era alta, de 15 anys, i l'altra era molt llesta i molt baixeta.

Després de 3 anys, el mateix dia 7 de gener, però de 2017, un carter va picar a la porta. En Ximi el va reconèixer. Aleshores, el carter va dir: “Ximi?” El gatet va anar-hi corrents i van fer-se una abraçada molt forta. La família d'en Jorge li va preguntar si coneixia el felí.  En Ramon va respondre: “Doncs clar! “Era el meu gat fa 3 anys”. Al principi no s'ho creien, però el carter va dir que els ho demostraria per una cicatriu que el gat tenia a l’ull. Se l’havia fet un gat que el va atacar. En Ximi va fer que sí amb el cap.

Al final la família va decidir donar-l’hi i van viure tots feliços i contents.

Xavier Madueño Valenzuela

EL MAPA DEL TRESOR

-  I així és com acaba la meva història- va dir en Marcel. Tots els seus amics van aplaudir-lo, com si fos un superheroi, i ell es va sentir especial. Però aquell sentiment va acabar ràpid, perquè va arribar la Mariona, una nena de la seva classe, corrents, i li va preguntar si podia tornar a explicar la història, i ell, encantat, va començar a explicar:

- El meu avi estava a punt de morir-se a l'hospital, quan, de sobte, li va dir als meus pares que em volia veure. Ells, molt obedients, van anar a buscar-me i quan vaig arribar a l’hospital, vaig veure que el meu avi tenia un paper a la mà. Em va dir que l’agafés i el mirés atentament. Tot seguit es va morir. Jo vaig agafar el paper i vaig començar a mirar-lo atentament. Era un mapa, i segons els meus càlculs, em portava a un arbre del bosc.

Vaig sortir de l’hospital i vaig anar directament cap a l’arbre que creia que era, i, efectivament, hi  havia una carta que posava: “ Per al Marcel”. La vaig agafar i vaig començar a llegir. Em deia que m’estimava molt i que no deixés que ningú s’interposés entre el meu somni i jo.  A sota de tot, em posava que havia fet això perquè sabia que m’agradaria molt i em volia treure un somriure.         

Laura Sanchís Alesina                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                

L'AVENTURA D'UN GAT

Era el 7 de gener del 2014. Jo, el gatet Ximi, em vaig perdre a les rebaixes per anar a veure una gateta molt maca que estava a la botiga d'animals. Vaig anar ràpid cap a ella a parlar, però se'n va haver d'anar amb la seva mestressa. Aleshores em vaig perdre i no vaig trobar el meu amo.

Vaig estar buscant-lo durant tot el dia, però se'n va anar sense mi. No vaig estar malament, però l'estranyava.

Vaig estar nit i part del matí tancat en el supermercat esperant el meu amo. Quan vaig obrir els ulls, vaig veure una ombra que era la seva. Jo, com estava adormit, em vaig espantar i vaig fugir. Quan em vaig desvetllar del tot, ja em trobava en el meu llitet.

Jhonn Sánchez Zambrano