NIT AL COL•LEGI DOS

Però al final vas sortir i ho podràs contar. Aquell era el catorze de gener. Tu, de nom Rubén, vas quedar-te a la Biblioteca a fer deures amb la teva germana, de divuit anys, la Carla. Ella et va dir que se'n volia anar a casa, però tu no. La teva germana es va enfadar i et va deixar tot sol a la Biblioteca, fent els deures de Taller de creació.

No et vas adonar del temps i, quan després de quatre hores vas mirar el rellotge, vas veure que eren les onze de la nit. Vas intentar sortir de totes totes, però el col·legi estava tancat a pany i forrellat.

Mentre anaves cap a la cuina, vas veure una porta oberta, però just dos segons abans que sortissis es va tancar per culpa del vent. Com la teva germana veia que no arribaves a casa, va trucar a la policia i en quaranta-cinc minuts vas poder sortir del col·legi.

Al final, com tothom pot apreciar, ho vas poder contar.

Rubén Sánchez Flores

XIMI, EL GATET

Hola! Em dic  Ximi i sóc un gatet persa. Visc a Girona i ara us contaré la meva història.

Era a casa meva amb la meva propietària i de sobte va passar això !  Van trucar a la porta i, com nosaltres esperaven, era ell,  UN ALTRE GAT!!! Com era això possible !? Però... ja estava fet. Jo pensava que m'anaven a substituir i ho vaig decidir: em vaig escapar a mitja nit.

El dia següent els meus propietaris no es van adonar perquè hi eren amb el nou gat. Així que jo em vaig anar més lluny. Em van trobar uns senyors preguntant-se de qui era. Així que em van agafar i vaig passar molts mesos amb ells. però... I la meva propietària, encara em recordarà? I jo? Encara l'estimo?  Si no m'hagués escapat, seria feliç?

Tot això ja no té respostes, perquè... en fi, ja no hi és.

Fàtima Luciana Razurí González

O2

Ho comences a veure tot borrós, et falta l'aire. Amb el teu últim esforç trenques el vidre. Tornes a respirar.

Rrrrrriiiiiiiiiiiinnnnnnnnnggggggggg!!!!!

- Oh! Vinga ja! Estava a punt d'acabar el treball de mates, ara tindre deures! - Dius.

Has deixat els deures a la sala d'informàtica i hauràs d'anar a buscar-los... Baixes corrents al pis de baix i intentes obrir la porta d'informàtica. No pots. Li demanes a l'Emili si et pot obrir i ho fa. En surts corrents. Comences a buscar els teus deures entre els ordinadors i aleshores els trobes. Han passat com 6 minuts, així que comences a córrer perquè no et tanquin... Plam!!! Als nassos!! Et tanquen la porta just quan hi arribes. Comences a tenir molta por. Que faràs ara? No pot ser! I, a més, divendres...

30 hores

Te'n vas a la cuina, et menges una salsitxa crua i unes patates fregides de bossa i te'n vas a dormir al gimnàs sobre un matalàs d'Educació Física. Comences a dormir...

17 hores

Et despertes i gairebé sense obrir els ulls vas a la cuina a menjar-te alguna cosa (un pastís de postres del dijous) i després et clapes una mica més...

10 hores

Has dormit com una morsa i gairebé és migdia, així que et fas una sopeta d'allò més bona (no és perquè l'hagis feta tu, però està exquisida) i te la menges amb moltes ganes. Ets un mandrós, així que t'estires i fas la migdiada.

120 minuts

Et despertes entre marejat i cansat i t'adones que a fora fa una rasca important.

Apuges la calefacció  uns 10º, però els radiadors comencen a petar i a cremar.

Te'n vas a la sala d'informàtica i jugues a un joc que es diu "El sopor de los bobillos i la conquista d'Ardor" durant molt...

30 minuts

De cop et tremola la visió i deixes de jugar-hi. Et costa respirar i comences a panteixar.

Estàs gastant tot l'aire de l'edifici i has tancat hermèticament, així que intentes trencar el cristall.

10 minuts

Ho comences a veure tot borrós, et falta l'aire. Amb el teu últim esforç, trenques el vidre. Tornes a respirar.

Roc Feliu Gómez

EL PERSA ÉS LA PRESA

Tot comença en un dia més a la ciutat de Barcelona. Com sempre em llevo aviat, per sortir al “lloc on es veuen totes les cases de Barcelona”. He escoltat als humans anomenar-lo “Blacó” o “Bacó” o alguna cosa així. Observo, observo les cases, observo els arbres de Nadal i els pessebres que encara són allà, observo els pocs transports que hi ha als carrers, observo tots els animals que passen els dies de fred en els carrers, sols; però, sobre tot, observo l’aigua blanca i solida que cau del cel. M’apropo per intentar agafar alguna i... ensopego!

Sort que visc a uns cinc metres del terra, perquè si no... No seria viu! Camino per enllà, una mica desorientat, fins que m’adono que m’he perdut. Em poso tant nerviós que em desmaio.

Em llevo de nou. Ara sí que hi ha humans pels carrers. Camino fins que trobo un edifici rodó amb moltes llums i gent entrant-hi i sortint-ne, i penso: "Si en surt i hi  entra tanta gent, ha d'haver-hi alguna cosa divertida".

En entrar miro el lloc més meravellós que he vist en la meva curta, però no finalitzada, vida. Llums nadalenques, un arbre gegant al mig del gran terreny tancat, objectes i menjars humans... Finalment m’assabento del més important... M’he perdut!

Em poso a córrer per tot el recinte, saltant, girant, corrent i passant per sota els peus dels homes, dones, nens i nenes. De sobte trobo una cara coneguda, massa coneguda... És en Matt, el millor amic de l’amo Randal. Està amb la seva xicota, la Sally, comprant aquell nèctar que els agrada tant.

Ell em veu i m’agafa, m’acaricia i hem diu que l’amo estava molt preocupat. Em porta a casa. on l’amo m’abraça. Des d’aquest dia no m’aproparé més als barrots del blacó de casa, o era bacó? No importa.

Alan Pons Pérez

PERDRE EL TEMPS?

Tu pensaves que el proper cap de setmana et donaria el regal d’aniversari, però crec que ho necessites ja.  Agafa’l, és un rellotge, perquè mai més et torni a passar el mateix. Així podràs controlar el temps que necessites per realitzar qualsevol treball o estudiar a la biblioteca del col·legi i mai més t’hi tornaràs a quedar tancat.

Em vas trucar per anar a la biblioteca, però té’n vas anar sol i penedit. Et vaig trucar i et vaig deixar un missatge. No sé si el vas llegir. Deia: “ Hola, Carles, És la segona vegada que et truco i ja t'he deixat dos missatges al mòbil, suposo que ets a la biblioteca per acabar el treball de Natura i estudiant per l'examen del dilluns de Català. Recorda que a les sis tanquen la biblioteca. Jo me'n vaig a casa. Si vols, em truques i repassem junts el tema. Un petó”.

Després de varies hores no em trucaves. Vaig telefonar als teus pares, que em van dir que es pensaven que havies anat a fer el treball amb en Joan, però els vaig explicar que havies anat a la biblioteca a acabar un treball de Natura i  estudiar per a l’examen.

Tu continuaves estudiant a la biblioteca del col·legi Sant Gabriel i, sense mirar l’hora al moment de recollir, et vas adonar que al teu voltant no hi havia ningú. Et vas aixecar i vas anar cap a la porta de sortida. Vas intentar obrir-la i en aquell instant et vas adonar de l´hora. La biblioteca havia tancat. Vas agafar el mòbil per trucar als teus pares, però no hi havia cobertura. Vas començar a cridar i després d’una estona per una de les finestres vas veure la senyora de la neteja. Fent gestos, vas cridar la seva atenció i va anar a buscar la directora que, per sort, encara era el Centre.

Quan la directora va obrir la porta, estaves tremolant, no saps si dels nervis o del fred que feia aquella tarda d’hivern.

Anna Terrones Carrillo

UNA VOLTA PER GIRONA

Estava estès al meu llitet, quan de sobte l’Albert, el meu amo, em diu que ens anem de rebaixes. Jo em pregunto què fa un gat a les rebaixes? Però bé... Resulta que anem per comprar-me roba, que a les rebaixes està a 5 euros. Arribem a la botiga i l'Albert em deixa a terra perquè diu que peso molt, beneiteries... Estic mirant una boleta de pèl a terra quan miro cap a dalt, només veig cames i cames.

Aleshores surto al carrer per veure si s’ha anat però no hi ha ningú. Després de caminar i caminar, em veig en un parc a la vora d'un riu, on trobo un altre gat que es diu Marcel. Després que parlem una estona resulta que estic a Palamós, un poble de Girona. Continuo caminant, i veig un estadi gegant, parlo amb un altre felí que es diu Manolo i em diu que és l’Estadi de Montilivi, el camp del Girona F.C. Pujo una muntanya que hi ha a 15 minuts i quan la baixo parlo amb un gat que es diu Fofo i em diu que aquest és el poble d’Olot, i em comenta que m'acompanyarà fins a dalt d'aquesta muntanya. És un volcà! Em quedo de pedra una estona i després de 30 segons torno a reaccionar, continuo caminant i arribo a una platja on pregunto a un altre gat que estava prenent el sol i em diu que això es Roses, que quan passi dos pobles més arribaré al meu poble, l’Escala, camino vint-i-cinc minuts i arribo a un poble bastant gran. Hi trobo un gat que es diu Misifú i m'informa que això és Figueres, on veig una torre vermella molt rara. El felí em diu que és l'honorable Museu de Dalí. És preciós. Continuo una miqueta, ja queda menys. Arribo a l'últim poble, on un gat molt amable que es diu Òscar, em xiuxiueja a cau d'orella que això és l’Estartit i que estic molt a prop. Em desplaço durant vint minuts i arribo a l'entrada del poble. Faig un esprint i arribo a casa meva, on el meu amo estava molt preocupat.

Em fa cinquanta petons i em diu que no em torni a perdre.

Abel Sevilla Molina

BRAD O XIMI?

No m'ho puc creure! La Laura, la meva propietària, ha volgut anar de rebaixes i la seva mare ha pensat que era una genial idea portar-me, de pas, a la ‘’perruqueria’’, però a mi no m’ha fet gens de gràcia. Per això he sortir de la meva ‘’gàbia’’ i ara he perdut a la Laura. Veig com una noia, que no se sembla gens a ella s’acosta a mi. ‘’Oh, aquí estàs, Brad! Pensava que t’havia perdut!’’ Ara, la rossa i alta noia m’ha agafat. Què fa?! Jo sóc en Ximi, no aquell Brad del que parla! Els meus pensaments han sigut interromputs pels petons de l'‘’Alice’’, com puc llegir al seu collar.

De sobte l’Alice comença a cridar. Jo m’espanto i veig com em deixa caure i va corrents cap a una altra noia, bàsicament com una copia d’ella però amb els cabells marrons. ‘’STACEY!!!!’’ Crida l’Alice, i li dóna una abraçada tan forta a l'Stacey que sembla que totes dues cauran en un no-res. Llavors, l'Stacey s’apropa a mi i veig el final de la meva curta vida de gatet. Les meves set vides havien estat perdudes gràcies a amigues de la Laura o les moltíssimes abraçades de la Laura. ‘’Oh my god! Brad ha canviat molt!’’ Diu l'Stacy, en un intent de posar accent anglès i no aconseguint-ho.

I en aquell moment, l'Alice s’apropa a mi i diu ‘’Doncs, ara que ho dius, sí que està canviat...’’ Seguidament, l'Stacy agafa la meva placa i diu ‘’ Tia! Aquest gatet es diu Ximi, no és el Brad!’’. Després d’això, la meva oïda no va a tornar a ser la mateixa. ‘’QUÈ DIUS?! NO POT SER!!!’’ va cridar l’Alice. Afortunadament, vaig veure la Laura amb un altre gat, semblant a mi, als braços i corrent. Ràpidament vaig amb la Laura i escolto com l'Stacy i l’Alice estan darrere meu, però no m’importa gaire.

La mare de la Laura parla amb l’Alice i, tot i que al començament està histèrica, ens acomiadem, o, millor dit, la Laura i la seva mare, i tots tres ens anem cap a casa.

Thalía Salgado Lòpez

LA CARTA

En Marcel estava assegut enmig del bosc, al costat d'un arbre. A les seves mans hi havia una carta. Faltaven pocs minuts perquè fossin les 12 de la nit de l'últim dia de l'any 1999.

Feia pocs dies l'avi havia mort. En Marcel no havia arribat a temps de dir-li adéu. Estava molt trist, perquè s'estimava molt el seu avi.

Recordava quan anaven a passejar pel bosc. La Garrotxa era un lloc especial pels dos des que era petit i passava els estius amb el seu avi. Caminaven parlant tota l'estona i arribaven a un lloc que només coneixien ells, on hi havia una pedra molt gran al costat d'un arbre. Menjaven xocolata i el seu avi li explicava històries màgiques del bosc. Ell sempre li deia: “Els boscos de la Garrotxa son màgics. Aquest serà el nostre lloc secret i aquest arbre serà sempre el nostre arbre màgic”.

De cop i volta, en Marcel es va posar dret. Va començar a córrer i va sortir de casa de l'avi. Feia molt fred. Va córrer pel bosc fins a arribar al lloc secret. Alguna cosa dintre seu li deia que mirés dins de l'arbre. Va ficar la mà en un forat i va notar una mena de paper. El va treure. Era una carta. Va seure al terra i va començar a llegir. Era del seu avi. Li deia que sempre l'estimaria i estaria dins del seu cor.

Marina Moreno Ferrera

EN MARCEL

En Marcel era un noi de 24 anys, amb el cabell curt, prim i una mica alt. Estava desesperat intentant buscar una caixa que era plena de bitllets dels més grans. Aleshores és va adonar que li quedava un minut fins que vinguessin els mafiosos. Finalment va trobar la caixa a la plaça del poble on vivia. I va recordar com havia passat tot això.

Anava per un bosc de la Garrotxa quan va trobar una carta bruta que justament era del seu avi, el 31 de desembre de 1999. En va obrir el sobre i va veure que el seu avi havia mort perquè uns mafiosos el perseguien, ja que tenia molts diners que havia d’entregar a un home vell de Barcelona. Però se’ls va quedar ell. Aleshores en va fer un mapa molt complicat d’entendre. Però en Marcel va buscar pel lloc on estava. No podia rendir-se, ja que quedava menys de deu minuts. Es va desesperar intentant buscar la caixa pertot arreu i la va trobar a la plaça.

La va agafar i se’n va anar cap a Tarragona, a començar des de zero.

Carlos Ballester Garrote

LA CARTA SECRETA

Quan en Marcel va anar al bosc, eren las 23:30h del 31 de desembre de 1999. Aquell bosc era a la Garrotxa. En Marcel hi era per buscar una carta del seu avi.

Va obrir la carta, la va llegar i pel que deia es va suïcidar. Va morir en el últim minut del mil·lenni, del segle i de l’any.

En Marcel, un noi de 24 anys que vivia a Barcelona, estava sempre visitant el seu avi perquè l’estimava molt. Cada dia anava a veure’l, però un dia no hi va anar perquè va sortir de festa amb els seus amics. Malgrat tot, el trobava tant a faltar que immediatament se’n va anar a visitar-lo.

L’avi va dir una cosa molt important al seu nét: calia que agafés una carta d’un dels boscos de la Garrotxa. En un arbre amb forma de peu, hi havia una carta amagada, que contenia un secret molt gros que tothom desconeixia. L’ancià volia que el noi ho sabés per tot el que havia fet per ell. Era fonamental, però, que hi anés l’última dia de l’any.

I en Marcel ho va fer.

Ángel Valero Alameda

EN XIMI

La meva propietària  em va deixar anar per veure un vestit, però jo vaig veure un nen amb llaminadures i no vaig impedir seguir-lo fins que em donés una llaminadura.

Quan me’n vaig adonar, no sabia on era i em vaig perdre. La meva propietària i jo vivíem a Barcelona i érem al centre comercial  de Girona perquè hi havien rebaixes. Jo pensava que aquell dia, 7 de gener de 2014, era el meu fi.

Quan vaig obrir els ulls, vaig escoltar: ‘’Un gat persa de 5 anys que es diu Ximi? Truqueu a la seva propietària.’’

Aquell dia em vaig posar molt content perquè em va venir a recollir la meva mestressa i vam anar-nos a casa.

 

Adrián Pérez Guerrero

EN XIMI, EL GAT

Estimat diari:

Avui és el  dia 7 de gener del 2014, a Girona. Estic passant unes molt bones vacances. Ja he fet amics i tot són molt agradables. però tot al seu temps. Em dic Ximi i explicaré el que m´ha passat avui.

Com ha sigut un dia impressionant. m´ha passat coses molt bones. He estat veient la televisió, jugant amb altres gats i gatetes, però com tot dia bo, sempre ha de passar alguna cosa dolenta.

Avui  jo estava amb el meu amo i m´ha fet anar a un batibull de rebaixes. Hi havia molta gent, cridant com bojos.  Jo n’estava fart i, sense voler, el meu amo m’ha perdut de vista. No sabia on estava entre tanta gent.

 L’he estat buscant dues hores i mitja, fins que m’he quedat adormit a la zona de tauletes, i quan m’he despertat em trobava en una mena de gàbia on hi havia molts gats més. No tenia ni idea de quin era aquesta mena de lloc, però pensava que no era res bo. Hi he estat molt de temps ficat, crec que unes quatre hores, fins que ha vingut el meu amo plorant.

Finalment, m’ha portat fins a la persona que dirigia aquella mena de gàbies. He vist com el meu amo li donava diners per poder dur-me amb ell.  Estava molt preocupat. Jo no pensava que és preocuparia tant per mi. Hem arribat a casa i m’he posat a escriure.

José García Minguella

LA SORT DE TENIR AVIS

   
   Avui  és l’aniversari del meu germà Martí, que fa 8 anys.

S’ha passat tot el matí parlant-me sobre el seu nou trencaclosques que li han regalat els avis, diu que aquesta tarda jugarà. Però jo no l’he escoltat,  perquè aquesta tarda he quedat amb les meves amigues de l’escola  per anar al cinema. Veurem una pel·lícula que m’agrada molt, i feia molt de temps que la volia anar a veure.

A l’hora de dinar, quan ja anàvem per les postres, la mare, molt seriosa, ens pregunta si podem escoltar-la un moment. Nosaltres l’obeïm i callem.

Vam estar esperant uns segons fins que ella es va decidir a parlar:

   - Aquesta tarda al vostre pare i a mi ens ha sortit un petit imprevist i no podem quedar-nos a casa amb tu, Martí.

   - Això significa que hauràs de cuidar del teu germà. – Em va dir el pare.

Després de reaccionar, vaig començar a explicar als pares que havia estat esperant  que arribés aquest dia molts mesos, i que ara no em podien fer això.

  - Emporta’t el teu germà al cinema. – Em va respondre la   mare.

Vaig a buscar al meu germà i li pregunto si vol venir amb mi al cinema, però ell em diu que no, i comencem a barallar-nos. Després d’estar una estona rumiant què faríem,  decidim trucar a l’àvia per a veure si es pot quedar amb en Martí una hora i mitja.

Ella accepta i ens diu que no ho dirà als pares.

Així que vaig poder anar al cinema i el meu germà va poder jugar al trencaclosques, que li agrada molt .

 Tots hi vam sortit guanyant.

 

 Laura SanchÍs Alesina

GOS PERDUT

 

El 7 de gener de 2014, amb la meva propietària, vaig anar de compres perquè hi havia rebaixes. Jo em vaig anar a investigar la tenda la botiga més gran de la ciutat on vivim, que és Girona.

Era un dia de molt fred (en ple hivern). Vaig veure la meva propietària en els vestidors. Jo volia seguir ensumant per la botiga. Hi havia molta roba. Vaig veure un cartell on posava “Zona d’animals”. Vaig anar a investigar i vaig veure un vestit per a mi. Llavors el vaig agafar i de sobte vaig veure 4 gossos. Vaig fugir com vaig poder i quan els vaig despistar en cercar on era el vestit que havia trobat no sabia on era. Estava perdut a la 4a planta d’aquells grans magatzem. Crec que era la 2a planta on estava la meva propietària. Vaig decidir anar-hi.

Sorpresa! Allà hi era, buscant-me. Tot va acabar feliçment.

Recordo aquell dia com si fos ahir. Ah: és veritat que va ser ahir, perquè avui és dia 8 de gener.

Alejandro Prados Díaz

SENSE VOLER, AJUDA A UN COL·LE SENCER

• Què fas aquí?
• Què! No saps tot el que t’ha passat?
• No.
• Buaah… T’ho explicaré perquè m’avorreixo.

Eren les 17:00 i vas sortir de classe. Vas anar al lavabo durant una llarga estona, molt llarga. En vas voler sortir, però la porta estava tancada. Vas intentar sortir de totes les formes possibles. Fins que vas aconseguir fer-ho pel conducte de ventilació, que casualment era molt gran. I també era molt profund.

Cada vegada el conducte era més estret. Mentre gatejaves per aquest canal pensaves com t’ho faries per sortir quan no poguessis continuar per l’estret conducte. El moment va arribar i vas colpejar fort les parets per trobar una sortida, i més o menys ho vas aconseguir. Un tros del conducte es va caure al sòl, en aquest tros estaves tu. Vas sortir del tros de canal. No sabies on eres. Vas obrir una porta. Darrere d’aquesta hi havia un túnel molt fosc i llarg. Vas caminar fins que vas veure una llum. Aquesta llum era d’una habitació molt gran, gegant, on estava el director del col·legi amb un ordinador portàtil, dels cars. Hi havia moltes joies. Hi havia un Mercedes-Benz al costat d’un Ferrari. I moltes coses més.

Vas sortir corrents tornant pel túnel  i quan vas arribar a l’habitació vas travessar una altre porta que donava al carrer. En aquest moment vas córrer cap a casa teva mentre el director et seguia. Li vas dir tot el que havies vist a ta mare. I ella ràpidament va agafar el telèfon i va trucar a la policia.

Gràcies a tu, aquest lladre estarà un temps on es mereix, a la presó.

I no recordes res, perquè en aquell moment et vas desmaiar per tot el que havia passat en poc minuts, i també pel cansament.

Sergio López Soto

   

VULL ANAR AL CINEMA!

Avui és dimecres i falten tres dies perquè els meus pares se’n vagin amb els amics al terreny i em deixin sola, amb el meu germà Martí a càrrec. 

Primer de tot començaré presentant-me. Sóc la Carla i  tinc dotze anys, m’agrada jugar a tennis, llegir i quedar amb els amics. El meu germà Martí és pesat, li agrada el futbol i els cotxes. Tornant a parlar del tema, la veritat és que no vull que arribi dissabte, ja sabeu per què. I justament, quan sortim al pati, les meves amigues em diuen que si vull anar dissabte amb elles al cinema. I jo, és clar, ho accepto.

Ara el que he de pensar és què faig amb el meu germà el dissabte. Perquè si el deixo amb algú li ho dirà als pares, però si el deixo sol a casa també i si em quedo amb ell hauré d'estar fent el  trencaclosques que ens han regalat! I clar tampoc me l’anava a emportar amb les meves amigues. El problema de debò és el que faig jo, per anar al cinema sense que vingui ell, i saber que ell està bé.

Quan vaig sortir de classe, estaven allà els amics del meu germà. Immediatament se’m va ocórrer una gran idea: invitar-los, i a una mare perquè els supervisi, a veure una pel·lícula de dibuixos animats! Crec que tenia uns quants diners estalviats. Dijous contactaré amb alguna mare i a veure què faré.

Espero que tot surti bé.

Natàlia Pérez Roca