En Joan, l’avi d'en Marcel, un
noi de 24 anys, va morir per una malaltia molt greu el 31 de desembre del 1999.
La hi van diagnosticar el dia 30 de novembre del 1998.
Era el dia 31 de desembre de
l’any 1999 i en Marcel estava a casa. Acabava d’arribar de la universitat.
Anava a dinar quan de sobte li enlluernava una llum des de la finestra. Va
veure que brillava amb intensitat i va sentir curiositat. Va baixar els quatre esglaons
.... –són les 3 he de dina!! – Va dir i va pujar corrents i va fer-se el seu
dinar. Quan va acabar de menjar ja eren les 16:00 i aquell dia venien a sopar
la seva família. S’havia de donar pressa ...i novament li enlluernava la llum.
Va voler baixar però no podia. Era tard
i s’havia d’arreglar.
En acabar. va venir la família.
Van passar una llarga estona. Ja eren les 10:30 i faltava una hora i mitja per
Cap d’any, quan en un tres i no res va caure l’avi d’en Marcel a terra. El noi va
quedar sorprès. No pensava que fos res greu però van anar a l’hospital .
A les 23:00 va obrir els
ulls el seu avi i el primer que va veure era en Marcel plorant. –Marcel no
ploris, l’únic que vull és que vagis al bosc de costat de casa i trobaràs una
llum segueix-la, segueix-la ... –va dir-li el seu avi. Va tornar a tancar els ulls.
En Marcel li va fer un petó i va anar a buscar la llum...
Aleshores va trobar la llum,
la va seguir i... va trobar un arbre. Als seus peus va trobar la carta. La seva
mare li va trucar. Eren les 23:29 i ell va pensar el pitjor
- Fill, el teu avi ha mort –la
mare va dir-li amb to trist.
Va penjar i va pensar que la
carta era l’ultima cosa que li quedava d’ell i que la llegiria.
“Estimat nét,
Volia dir-te que t’estimo, ets
la meva il·lusió, el meu cor, m’has fet molt feliç durant tots aquests anys .
La vida sempre acaba en alguna
ocasió i per si un cas vaig redactar aquesta carta.
No vull que et posis trist
perquè jo sempre et tindré al meu cor i estaré amb tu sempre. Estava fart de no
veure la teva àvia i ara podré gaudir d’ella. Estaré bé en el lloc on estigui,
així que no et preocupis. La meva anima sempre estarà amb tu.
Petons del teu avi Joan”.
En Marcel va estar trist per
una banda i tranquil per una altra. Va guardar la carta com si fos un tresor.
Xènia Verdejo Pérez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada