EL PERSA ÉS LA PRESA

Tot comença en un dia més a la ciutat de Barcelona. Com sempre em llevo aviat, per sortir al “lloc on es veuen totes les cases de Barcelona”. He escoltat als humans anomenar-lo “Blacó” o “Bacó” o alguna cosa així. Observo, observo les cases, observo els arbres de Nadal i els pessebres que encara són allà, observo els pocs transports que hi ha als carrers, observo tots els animals que passen els dies de fred en els carrers, sols; però, sobre tot, observo l’aigua blanca i solida que cau del cel. M’apropo per intentar agafar alguna i... ensopego!

Sort que visc a uns cinc metres del terra, perquè si no... No seria viu! Camino per enllà, una mica desorientat, fins que m’adono que m’he perdut. Em poso tant nerviós que em desmaio.

Em llevo de nou. Ara sí que hi ha humans pels carrers. Camino fins que trobo un edifici rodó amb moltes llums i gent entrant-hi i sortint-ne, i penso: "Si en surt i hi  entra tanta gent, ha d'haver-hi alguna cosa divertida".

En entrar miro el lloc més meravellós que he vist en la meva curta, però no finalitzada, vida. Llums nadalenques, un arbre gegant al mig del gran terreny tancat, objectes i menjars humans... Finalment m’assabento del més important... M’he perdut!

Em poso a córrer per tot el recinte, saltant, girant, corrent i passant per sota els peus dels homes, dones, nens i nenes. De sobte trobo una cara coneguda, massa coneguda... És en Matt, el millor amic de l’amo Randal. Està amb la seva xicota, la Sally, comprant aquell nèctar que els agrada tant.

Ell em veu i m’agafa, m’acaricia i hem diu que l’amo estava molt preocupat. Em porta a casa. on l’amo m’abraça. Des d’aquest dia no m’aproparé més als barrots del blacó de casa, o era bacó? No importa.

Alan Pons Pérez