En
Marcel estava assegut enmig del bosc, al costat d'un arbre. A les
seves mans hi havia una carta. Faltaven pocs minuts perquè fossin
les 12 de la nit de l'últim dia de l'any 1999.
Feia
pocs dies l'avi havia mort. En Marcel
no havia arribat a temps de dir-li adéu. Estava molt trist, perquè
s'estimava molt el
seu avi.
Recordava
quan anaven a passejar pel bosc. La Garrotxa era un lloc especial
pels dos des que era petit i passava els estius amb el seu avi.
Caminaven parlant tota l'estona i arribaven a un lloc que només
coneixien ells, on hi havia una pedra molt gran al costat d'un
arbre. Menjaven xocolata i el seu avi li explicava històries
màgiques del bosc. Ell sempre li deia: “Els
boscos de la Garrotxa son màgics. Aquest serà el nostre lloc secret
i aquest arbre serà sempre el nostre arbre màgic”.
De
cop i volta, en
Marcel es va posar dret. Va començar a córrer
i va sortir de casa de l'avi.
Feia molt fred. Va córrer
pel bosc fins a arribar
al lloc secret. Alguna cosa dintre seu li deia que mirés dins de
l'arbre. Va ficar la mà
en un forat i va
notar una mena de paper. El va treure. Era una carta. Va seure al
terra i va començar a llegir. Era del seu avi. Li deia que sempre
l'estimaria i estaria dins del seu cor.
Marina
Moreno Ferrera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada