NIT AL COL•LEGI DOS

Però al final vas sortir i ho podràs contar. Aquell era el catorze de gener. Tu, de nom Rubén, vas quedar-te a la Biblioteca a fer deures amb la teva germana, de divuit anys, la Carla. Ella et va dir que se'n volia anar a casa, però tu no. La teva germana es va enfadar i et va deixar tot sol a la Biblioteca, fent els deures de Taller de creació.

No et vas adonar del temps i, quan després de quatre hores vas mirar el rellotge, vas veure que eren les onze de la nit. Vas intentar sortir de totes totes, però el col·legi estava tancat a pany i forrellat.

Mentre anaves cap a la cuina, vas veure una porta oberta, però just dos segons abans que sortissis es va tancar per culpa del vent. Com la teva germana veia que no arribaves a casa, va trucar a la policia i en quaranta-cinc minuts vas poder sortir del col·legi.

Al final, com tothom pot apreciar, ho vas poder contar.

Rubén Sánchez Flores

XIMI, EL GATET

Hola! Em dic  Ximi i sóc un gatet persa. Visc a Girona i ara us contaré la meva història.

Era a casa meva amb la meva propietària i de sobte va passar això !  Van trucar a la porta i, com nosaltres esperaven, era ell,  UN ALTRE GAT!!! Com era això possible !? Però... ja estava fet. Jo pensava que m'anaven a substituir i ho vaig decidir: em vaig escapar a mitja nit.

El dia següent els meus propietaris no es van adonar perquè hi eren amb el nou gat. Així que jo em vaig anar més lluny. Em van trobar uns senyors preguntant-se de qui era. Així que em van agafar i vaig passar molts mesos amb ells. però... I la meva propietària, encara em recordarà? I jo? Encara l'estimo?  Si no m'hagués escapat, seria feliç?

Tot això ja no té respostes, perquè... en fi, ja no hi és.

Fàtima Luciana Razurí González

O2

Ho comences a veure tot borrós, et falta l'aire. Amb el teu últim esforç trenques el vidre. Tornes a respirar.

Rrrrrriiiiiiiiiiiinnnnnnnnnggggggggg!!!!!

- Oh! Vinga ja! Estava a punt d'acabar el treball de mates, ara tindre deures! - Dius.

Has deixat els deures a la sala d'informàtica i hauràs d'anar a buscar-los... Baixes corrents al pis de baix i intentes obrir la porta d'informàtica. No pots. Li demanes a l'Emili si et pot obrir i ho fa. En surts corrents. Comences a buscar els teus deures entre els ordinadors i aleshores els trobes. Han passat com 6 minuts, així que comences a córrer perquè no et tanquin... Plam!!! Als nassos!! Et tanquen la porta just quan hi arribes. Comences a tenir molta por. Que faràs ara? No pot ser! I, a més, divendres...

30 hores

Te'n vas a la cuina, et menges una salsitxa crua i unes patates fregides de bossa i te'n vas a dormir al gimnàs sobre un matalàs d'Educació Física. Comences a dormir...

17 hores

Et despertes i gairebé sense obrir els ulls vas a la cuina a menjar-te alguna cosa (un pastís de postres del dijous) i després et clapes una mica més...

10 hores

Has dormit com una morsa i gairebé és migdia, així que et fas una sopeta d'allò més bona (no és perquè l'hagis feta tu, però està exquisida) i te la menges amb moltes ganes. Ets un mandrós, així que t'estires i fas la migdiada.

120 minuts

Et despertes entre marejat i cansat i t'adones que a fora fa una rasca important.

Apuges la calefacció  uns 10º, però els radiadors comencen a petar i a cremar.

Te'n vas a la sala d'informàtica i jugues a un joc que es diu "El sopor de los bobillos i la conquista d'Ardor" durant molt...

30 minuts

De cop et tremola la visió i deixes de jugar-hi. Et costa respirar i comences a panteixar.

Estàs gastant tot l'aire de l'edifici i has tancat hermèticament, així que intentes trencar el cristall.

10 minuts

Ho comences a veure tot borrós, et falta l'aire. Amb el teu últim esforç, trenques el vidre. Tornes a respirar.

Roc Feliu Gómez

EL PERSA ÉS LA PRESA

Tot comença en un dia més a la ciutat de Barcelona. Com sempre em llevo aviat, per sortir al “lloc on es veuen totes les cases de Barcelona”. He escoltat als humans anomenar-lo “Blacó” o “Bacó” o alguna cosa així. Observo, observo les cases, observo els arbres de Nadal i els pessebres que encara són allà, observo els pocs transports que hi ha als carrers, observo tots els animals que passen els dies de fred en els carrers, sols; però, sobre tot, observo l’aigua blanca i solida que cau del cel. M’apropo per intentar agafar alguna i... ensopego!

Sort que visc a uns cinc metres del terra, perquè si no... No seria viu! Camino per enllà, una mica desorientat, fins que m’adono que m’he perdut. Em poso tant nerviós que em desmaio.

Em llevo de nou. Ara sí que hi ha humans pels carrers. Camino fins que trobo un edifici rodó amb moltes llums i gent entrant-hi i sortint-ne, i penso: "Si en surt i hi  entra tanta gent, ha d'haver-hi alguna cosa divertida".

En entrar miro el lloc més meravellós que he vist en la meva curta, però no finalitzada, vida. Llums nadalenques, un arbre gegant al mig del gran terreny tancat, objectes i menjars humans... Finalment m’assabento del més important... M’he perdut!

Em poso a córrer per tot el recinte, saltant, girant, corrent i passant per sota els peus dels homes, dones, nens i nenes. De sobte trobo una cara coneguda, massa coneguda... És en Matt, el millor amic de l’amo Randal. Està amb la seva xicota, la Sally, comprant aquell nèctar que els agrada tant.

Ell em veu i m’agafa, m’acaricia i hem diu que l’amo estava molt preocupat. Em porta a casa. on l’amo m’abraça. Des d’aquest dia no m’aproparé més als barrots del blacó de casa, o era bacó? No importa.

Alan Pons Pérez

PERDRE EL TEMPS?

Tu pensaves que el proper cap de setmana et donaria el regal d’aniversari, però crec que ho necessites ja.  Agafa’l, és un rellotge, perquè mai més et torni a passar el mateix. Així podràs controlar el temps que necessites per realitzar qualsevol treball o estudiar a la biblioteca del col·legi i mai més t’hi tornaràs a quedar tancat.

Em vas trucar per anar a la biblioteca, però té’n vas anar sol i penedit. Et vaig trucar i et vaig deixar un missatge. No sé si el vas llegir. Deia: “ Hola, Carles, És la segona vegada que et truco i ja t'he deixat dos missatges al mòbil, suposo que ets a la biblioteca per acabar el treball de Natura i estudiant per l'examen del dilluns de Català. Recorda que a les sis tanquen la biblioteca. Jo me'n vaig a casa. Si vols, em truques i repassem junts el tema. Un petó”.

Després de varies hores no em trucaves. Vaig telefonar als teus pares, que em van dir que es pensaven que havies anat a fer el treball amb en Joan, però els vaig explicar que havies anat a la biblioteca a acabar un treball de Natura i  estudiar per a l’examen.

Tu continuaves estudiant a la biblioteca del col·legi Sant Gabriel i, sense mirar l’hora al moment de recollir, et vas adonar que al teu voltant no hi havia ningú. Et vas aixecar i vas anar cap a la porta de sortida. Vas intentar obrir-la i en aquell instant et vas adonar de l´hora. La biblioteca havia tancat. Vas agafar el mòbil per trucar als teus pares, però no hi havia cobertura. Vas començar a cridar i després d’una estona per una de les finestres vas veure la senyora de la neteja. Fent gestos, vas cridar la seva atenció i va anar a buscar la directora que, per sort, encara era el Centre.

Quan la directora va obrir la porta, estaves tremolant, no saps si dels nervis o del fred que feia aquella tarda d’hivern.

Anna Terrones Carrillo

UNA VOLTA PER GIRONA

Estava estès al meu llitet, quan de sobte l’Albert, el meu amo, em diu que ens anem de rebaixes. Jo em pregunto què fa un gat a les rebaixes? Però bé... Resulta que anem per comprar-me roba, que a les rebaixes està a 5 euros. Arribem a la botiga i l'Albert em deixa a terra perquè diu que peso molt, beneiteries... Estic mirant una boleta de pèl a terra quan miro cap a dalt, només veig cames i cames.

Aleshores surto al carrer per veure si s’ha anat però no hi ha ningú. Després de caminar i caminar, em veig en un parc a la vora d'un riu, on trobo un altre gat que es diu Marcel. Després que parlem una estona resulta que estic a Palamós, un poble de Girona. Continuo caminant, i veig un estadi gegant, parlo amb un altre felí que es diu Manolo i em diu que és l’Estadi de Montilivi, el camp del Girona F.C. Pujo una muntanya que hi ha a 15 minuts i quan la baixo parlo amb un gat que es diu Fofo i em diu que aquest és el poble d’Olot, i em comenta que m'acompanyarà fins a dalt d'aquesta muntanya. És un volcà! Em quedo de pedra una estona i després de 30 segons torno a reaccionar, continuo caminant i arribo a una platja on pregunto a un altre gat que estava prenent el sol i em diu que això es Roses, que quan passi dos pobles més arribaré al meu poble, l’Escala, camino vint-i-cinc minuts i arribo a un poble bastant gran. Hi trobo un gat que es diu Misifú i m'informa que això és Figueres, on veig una torre vermella molt rara. El felí em diu que és l'honorable Museu de Dalí. És preciós. Continuo una miqueta, ja queda menys. Arribo a l'últim poble, on un gat molt amable que es diu Òscar, em xiuxiueja a cau d'orella que això és l’Estartit i que estic molt a prop. Em desplaço durant vint minuts i arribo a l'entrada del poble. Faig un esprint i arribo a casa meva, on el meu amo estava molt preocupat.

Em fa cinquanta petons i em diu que no em torni a perdre.

Abel Sevilla Molina

BRAD O XIMI?

No m'ho puc creure! La Laura, la meva propietària, ha volgut anar de rebaixes i la seva mare ha pensat que era una genial idea portar-me, de pas, a la ‘’perruqueria’’, però a mi no m’ha fet gens de gràcia. Per això he sortir de la meva ‘’gàbia’’ i ara he perdut a la Laura. Veig com una noia, que no se sembla gens a ella s’acosta a mi. ‘’Oh, aquí estàs, Brad! Pensava que t’havia perdut!’’ Ara, la rossa i alta noia m’ha agafat. Què fa?! Jo sóc en Ximi, no aquell Brad del que parla! Els meus pensaments han sigut interromputs pels petons de l'‘’Alice’’, com puc llegir al seu collar.

De sobte l’Alice comença a cridar. Jo m’espanto i veig com em deixa caure i va corrents cap a una altra noia, bàsicament com una copia d’ella però amb els cabells marrons. ‘’STACEY!!!!’’ Crida l’Alice, i li dóna una abraçada tan forta a l'Stacey que sembla que totes dues cauran en un no-res. Llavors, l'Stacey s’apropa a mi i veig el final de la meva curta vida de gatet. Les meves set vides havien estat perdudes gràcies a amigues de la Laura o les moltíssimes abraçades de la Laura. ‘’Oh my god! Brad ha canviat molt!’’ Diu l'Stacy, en un intent de posar accent anglès i no aconseguint-ho.

I en aquell moment, l'Alice s’apropa a mi i diu ‘’Doncs, ara que ho dius, sí que està canviat...’’ Seguidament, l'Stacy agafa la meva placa i diu ‘’ Tia! Aquest gatet es diu Ximi, no és el Brad!’’. Després d’això, la meva oïda no va a tornar a ser la mateixa. ‘’QUÈ DIUS?! NO POT SER!!!’’ va cridar l’Alice. Afortunadament, vaig veure la Laura amb un altre gat, semblant a mi, als braços i corrent. Ràpidament vaig amb la Laura i escolto com l'Stacy i l’Alice estan darrere meu, però no m’importa gaire.

La mare de la Laura parla amb l’Alice i, tot i que al començament està histèrica, ens acomiadem, o, millor dit, la Laura i la seva mare, i tots tres ens anem cap a casa.

Thalía Salgado Lòpez